Paisaje 14

510,00 

Núria Duran
Papel 18 x 26cm
Marco de madera de pino cruda 27 x 35cm
Collage de técnicas mixtas sobre papel
Año 2012

1 disponibles

Descripción

Núria Duran, artista  catalana (1971), Licenciada en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona. Ha desarrollado una trayectoria expositiva principalmente en Galerías y Centros de Arte de España, Portugal, Alemania, Suiza y Estados Unidos, paralelamente a su trabajo artístico durante 10 años ha desarrollado talleres experimentales de proceso creativo a través del grabado, gestionados de forma autónoma.
Siendo su primera escuela el diseño textil y la pintura, posteriormente integró el collage y el grabado explorando diversas experiencias formales en su obra.
Ha trabajado durante años con el paisaje como fuente de investigación, buscando evidenciar las estructuras detrás de la naturaleza.
En los últimos años ha explorado ya no desde lo exterior, sino desde el interior del cuerpo humano, simbolizando este micro universo en todas sus formas de representación. Núria Duran propone obras, instalaciones y esculturas donde los puntos de conexión ya no son fijos, el cuerpo-obra puede siempre seguir transformándose en cuerpos móviles y comunicantes.

“El paisatge és una manera de pensar

En el seu procés de formació als anys noranta, en acabar una sessió de treball, la Núria Duran, mentre netejava els pinzells i les seves mans de restes de pintura, tenia una estranya sensació. Estimava aquella textura, aquella flaire, com ho fa un adult quan ensuma la colònia d’un infant. però aquella seducció se li feia estranya, com si hagués arribat el moment de canviar de fragància. Tot i la seva estimació per la pintura, en el moment de la seva adolescència artística, va creure que calia trencar amb el pare –la pintura- i emprendre altres camins que la portessin a fer la seva vida. Núria Duran va coincidir en la seva primera joventut creativa amb un moment de canvi.

El dibuix reclamava el seu paper fundacional i volia sortit de l’ombra de la pintura que en els anys vuitanta s’havia reivindicat quan es creia –gran error- que l’art conceptual actuaria com un dissolvent de la matèria i l’objecte. A principis dels noranta la tecnologia digital va començar a estar a l’abast de tothom. Els artistes descobrien noves eines i els ordinadors semblava que substituirien les paletes del pintor. Núria Duran, com a filla de la seva època, va participar d’aquest corrent i va intentar combinar totes les possibilitats tècniques que tenia abast. Per exemple, en la instal·lació Paisatge mòbil, en la que incorporava objectes, sons i dibuix animat. Aquesta obra va ser presentada en el context de l’exposició Gargots (Galeria Ramon Sicart, Vilafranca del Penedès) dedicada a indagar els nous camins del dibuix contemporani. Aquest agosarament no la va convèncer del tot. Sentia la crida de la pintura. Poc a poc, Núria Duran es va adonar que en abandonar les seves arrels pictòriques no havia realitzat una ruptura amb el passat, sinó que s’havia traït. Com un impuls desesperat va voler començat de nou, tornar al que creia que eren les essències. Va recorre al academicisme com a font d’aprenentatge i com a manera de trobar una resposta als seus anhels. I així es va cabussar de nou en la tècnica, sense adonar-se, que si abans havia negat les mans, ara deixava de banda el pensament. Núria Duran continuava movent-se per un territori contradictori on s’enfrontaven la seva ànima de pintora i el seu impuls de viure de manera contemporània l’art. Després d’una intensa immersió en l’aprenentatge de les convencions artístiques –que li ha donat com a rèdit ser actualment una excel·lent conductora de talents artístics- Duran va emprendre el camí de trobar respostes amb el treball. Molt treball. Molta pintura. Moltes hores de taller. Molts silencis. Molts dubtes.

I van ser les hores passades a l’estudi les que li van marcar el camí a seguir.

Continuava pintant paisatges. Un gènere considerat ben tradicional. Però no acabava de creure’s que els seus paisatges no eren una convenció decimonònica. Que els paisatges que pintava eren estats de l’ànima, sensacions. Territoris d’una geografia sensitiva, d’un estat de la ment i del cor. Fins i tot no era prou conscient que aquelles primeres instal·lacions eren també una varietat de fer paisatgisme.

El fet de portar a sobre, gairebé impresa en la seva pell a foc rogent, una tradició pictòrica que ja no era seva, va representar un llastre que poc a poc s’ha tret de sobre.

Un pes, però, que no es solament seu. Tots els artistes l’han de portar. És el preu de voler construir móns propis. Un creador és l’arquitecte de la seva obra. I només ell ha de saber fer els fonaments, triar els materials, dissenyar la forma, orientar l’obra i, sobre tot, saber que pretén amb la seva construcció.

Es sol parlar de la màgia de l’art, però a Duran l‘encanteri que li va funcionar va ser el de la perseverança. Un bon dia va redescobrir el tèxtil. La troballa va arribar casualment, com ha succeït en tantes circumstàncies d’aparença anecdòtica però que han estat determinats per configurar la història de l’art. Una amiga seva tancava una botiga. I una partida de fils buscaven un destí. Duran es va adonar que un puntada de fil pot ser una pinzellada. L’artista començava a intuir que tan important és el material com el què es pretén fer amb ell. A l’estudi de Cadaqués –sempre l’estudi- la matèria tèxtil és va convertir en matèria artística. El llenç es va omplir de filatures. L’estimada idea del paisatge continuava present, i Duran descobria que l’art no pot cenyir-se a convencions. El pas important el va donar quan va prescindir del llenç. De sobte s’adonava que podia pintar sense tela i sense pintura. Per fi, descobria que la pintura no és una tècnica, ni el paisatgisme, un estil. La pintura i el paisatges són conceptes que es poden expressar de moltes maneres. Són maneres de pensar. Al segle XXI les categories artístiques han perdut la seva significació. És cert que la pintura és pintura.

El dibuix és dibuix i l’escultura és escultura. Però també és veritat que es pot pintar sense pintura, dibuixar sense llapis i esculpir sense ferro, bronze o fusta. L’herència de l’art conceptual del anys setanta ha impregnat totes les disciplines que han diluït fronteres. De fet, les peces tèxtils de Duran podrien funcionar com escultures o com instal·lacions.

Poc a poc, Duran ha descobert que tot allò que ha experimentat, que ha aprés, és important, Que la tècnica val, però que no s’ha de ser esclau dels convencionalismes.

Ha creat paisatges tèxtils de manera intuïtiva i aplicant tècniques que procedeixen d’altres suports, la qual cosa demostra que la essència de l’artista és la llibertat. Duran s’ha tret les angoixes creatives en el moment que ha assumit que el bagatge del passat, de la tradició, de les herències rebudes, només funciona en clau positiva.

El treball actual de Núria Duran és ara la síntesi de tot el que cercava: passió per la matèria, però sense patir el seu esclavatge; ocupar l’espai, però sense afany conqueridor; conservar la seva estimada/odiada tradició, però construint un llenguatge propi i contemporani. Duran ha començat a escriure un nou capítol de la seva trajectòria. S’ha adonat que la història de l’art, la pròpia i la universal, és un gran llibre en el què hi caben totes els relats, escrits amb tota mena de varietats cal·ligràfiques.”

Jaume Vidal
Cadaqués, 16-03-2013


Help Chat
Enviar via WhatsApp